Les lletres, els llibres i la literatura són valors universals i no hi entenen de confinaments. Per això a l’escola, empesos també per les circumstàncies extraordinàries que estem vivint, enguany hem volgut celebrar la Diada de Sant Jordi amb més intensitat que mai.
En el marc d’uns Jocs Florals Virtuals amb una alta participació, l’alumnat de Batxillerat ha escrit textos literaris en poesia i en prosa, en llengua catalana i en llengua castellana.
La literatura és una arma poderosa. Sense dubte, no només llegir serveix per accedir a altres realitats i ajuda a distreure’ns en moments difícils i tediosos, sinó que també escriure i inventar històries ens fa créixer com a persones.
Aquesta petitíssima mostra de poemes ens ho demostra. Aquests dies, amb responsabilitat, tots i totes #EnsQuedemACasa, però #LesLletresEnsFanLliures.
La gàbia
Anna Benimeli
Desperto. Fa fred.
Tanco els ulls i et veig.
Com els ocells volen
el meu cor batega,
com els llops udolen
el meu cor gemega.
No puc tenir-te a prop,
tanco els ulls i et veig.
Deso en el meu cor
aquest xiuxiueig
que ho fa trontollar tot.
Com els ocells canten
el meu cor somriu,
la primavera s’alça
tota cuca viu.
Ja és temps d’abraçades,
de somriures plens,
anirem per les places,
sortirem corrents.
És temps d’alegria,
la foscor ja ha passat,
tot just a trenc d’alba
ens hem retrobat.
Desperto. Fa fred.
Obro els ulls i et veig.
Ella
Mariela Vilà
La miro, me mira,
como un reflejo en el espejo
pero las dos lo sabemos,
no nos parecemos.
Ahí está, tranquila y erguida
sin disimular su valentía,
presente en la noche
y curiosa de día.
Compañera sincera
siempre me espera
sabe cuándo estoy loca
o me siento sola.
Compartimos el camino
porque yo la necesito,
sin su andar felino
perdería mi destino.
Con su porte elegante
a sus presas imaginarias
quiere llevarse por delante
porque su instinto nunca muere.
Acróbata silenciosa de saltos imposibles
con su energía inagotable
el juego inocente me comparte,
gracias por estar presente.
Repressió
Ivet Súria
Podran cosir-te els llavis
Negant-te la veu
Podran empresonar-te
I arreplegar-te les ales.
Putxinel·lis desgraciats
Van néixer sense cap
Ni el cinisme d’aquests nefasts
Els considera persones.
Vivim en un món ortogràfic
Seguint normes rigorosament
Inventades per lirons
Que escaquegen de seny.
Por a trencar les cadenes
Per culpa d’aquesta escòria
Que et reprimeixen l’existència
I la teva màxima eufòria.
Com si tothom pogués jugar
Sense haver de discutir les normes
Com si la vida fos justa
Repleta d’aquests deformes.
Roca de mar
Enric Pastrana
El vent et frega la cara,
la sal esculpeix el teu contorn,
la llum il·lumina el teu somriure,
el mar mulla el teu cos.
Navegues solitària
per un mar infinit.
Guardiana de barques,
de vaixells i pescadors
sempre en el mar, en aquell mar.
Respires calma, bategues pau,
però arriba la tramuntana i surts del teu jau.
S’acaba la llum, s’acaba la calma,
t’enfades i crides a ritme d’onades
Costa nord, Tramuntana brava.
Costa sud, Migjorn en calma.
Navegues pel mar, sempre pel mar
el vent, la sal, el mar, la llum,
companys de viatge.
Boscos, barrancs,
camins ancestrals, pobles blancs.
Història mil·lenària,
civilitzacions que deixen marca…
Menorca…
Tu
Naina Ferrer
Sentiments que cremen com una flama en un incendi
agonia que m’envaeix com una tempesta de caos
esperança que fuig com la brisa d’una onada de mar
Eres la llum que il·lumina els meus dies
la tranquil·litat que inundava el meu cos,
l’energia que m’animava a seguir dia rere dia,
l’única persona que algun sentiment em transmetia
Ara, sola i perduda, em trobo enmig d’un desert,
indefensa contra la seva foscor
que cautelosa i mortífera, s’abalança sobre mi
i s’apodera del meu cor, sense cap mena d’escrúpol
De sobte, un deix de llum enmig de l’obscuritat
i recordo que vas ser tu el que em va fer tornar a néixer
Seremos felices
Laia Isart
Te sigo hasta donde paras
sin motivo aparente,
necesito detenerte
antes que sea tarde.
Se lo que quieres hacer
pero ésa no es la respuesta,
si no nos quieren de esta manera
no tenemos nada que esconder.
No tienes que luchar una batalla
para demostrar nada
yo soy feliz contigo a mi lado,
mientras nos bañamos en el lago.
Nuestro pasado era feliz
hasta que ellos lo descubrieron,
podemos seguir así
o podemos dejar de ser prisioneros
de unas personas a las que
no conocemos.
Pájaros
Claudia Di Stefano
La poesía creó una casa en mi mente.
Construyéndose palabra a palabra.
Se siente un hogar en días grises.
Pero puede derrumbarse si llueve demasiado.
Hay pájaros volando alrededor.
Cantando si yo sonrío.
Picoteando la puerta en mi ausencia.
El jardín florece en otoño,
Cuando las hojas caen y
los fantasmas salen de sus jaulas.
Tus brazos solían ser mi refugio.
Ahora me siento atada al papel.
Enloqueciendo mis sentimientos a cada verso.
Poema
Josep Maria Garriga
Si he de triar
et vull ben lluny
-cos que s’esmuny
enlloc i arreu.
I el temps s’ajeu,
reposa el mot
(proper i distant
fred i calent
a dins la ment)
per deformar
la teva imatge,
fer-te irreal,
un pur miratge,
ser un i etern
fer-te ser un mite
que viu en tots
i a tots evita.