Les lletres, els llibres i la literatura són valors universals i no hi entenen de confinaments. Per això a l’escola, empesos també per les circumstàncies extraordinàries que estem vivint, enguany hem volgut celebrar la Diada de Sant Jordi amb més intensitat que mai.

En el marc d’uns Jocs Florals Virtuals amb una alta participació, l’alumnat de Batxillerat ha escrit textos literaris en poesia i en prosa, en llengua catalana i en llengua castellana.

La literatura és una arma poderosa. Sense dubte, no només llegir serveix per accedir a altres realitats i ajuda a distreure’ns en moments difícils i tediosos, sinó que també escriure i inventar històries ens fa créixer com a persones.

Aquesta petitíssima mostra de poemes ens ho demostra. Aquests dies, amb responsabilitat, tots i totes #EnsQuedemACasa, però #LesLletresEnsFanLliures.

La gàbia

Anna Benimeli

Desperto. Fa fred.

Tanco els ulls i et veig.

Com els ocells volen

el meu cor batega, 

com els llops udolen 

el meu cor gemega.

 

No puc tenir-te a prop,

tanco els ulls i et veig.

Deso en el meu cor

aquest xiuxiueig

que ho fa trontollar tot.

 

Com els ocells canten

el meu cor somriu,

la primavera s’alça

tota cuca viu.

 

Ja és temps d’abraçades,

de somriures plens,

anirem per les places, 

sortirem corrents.

És temps d’alegria,

la foscor ja ha passat,

tot just a trenc d’alba

ens hem retrobat.

 

Desperto. Fa fred.

Obro els ulls i et veig.

Ella

Mariela Vilà

La miro, me mira,

como un reflejo en el espejo

pero las dos lo sabemos,

no nos parecemos.

 

Ahí está, tranquila y erguida

sin disimular su valentía,

presente en la noche

y curiosa de día.

 

Compañera sincera

siempre me espera

sabe cuándo estoy loca

o me siento sola.

 

Compartimos el camino

porque yo la necesito,

sin su andar felino

perdería mi destino.

 

Con su porte elegante

a sus presas imaginarias

quiere llevarse por delante

porque su instinto nunca muere.

 

Acróbata silenciosa de saltos imposibles

con su energía inagotable

el juego inocente me comparte,

gracias por estar presente.

Repressió

Ivet Súria

Podran cosir-te els llavis

Negant-te la veu 

Podran empresonar-te

I arreplegar-te les ales.

 

Putxinel·lis desgraciats

Van néixer sense cap

Ni el cinisme d’aquests nefasts

Els considera persones.

 

Vivim en un món ortogràfic

Seguint normes rigorosament

Inventades per lirons

Que escaquegen de seny.

 

Por a trencar les cadenes

Per culpa d’aquesta escòria

Que et reprimeixen l’existència

I la teva màxima eufòria.

 

Com si tothom pogués jugar

Sense haver de discutir les normes

Com si la vida fos justa

Repleta d’aquests deformes.

Roca de mar

Enric Pastrana

El vent et frega la cara,

la sal esculpeix el teu contorn,

la llum il·lumina el teu somriure,

el mar mulla el teu cos.

 

Navegues solitària

per un mar infinit.

Guardiana de barques,

de vaixells i pescadors

sempre en el mar, en aquell mar.

 

Respires calma, bategues pau,

però arriba la tramuntana i surts del teu jau.

S’acaba la llum, s’acaba la calma,

t’enfades i crides a ritme d’onades

 

Costa nord, Tramuntana brava.

Costa sud, Migjorn en calma.

Navegues pel mar, sempre pel mar

el vent, la sal, el mar, la llum,

companys de viatge.

 

Boscos, barrancs,

camins ancestrals, pobles blancs.

Història mil·lenària,

civilitzacions que deixen marca…

 

Menorca…

Tu

Naina Ferrer

Sentiments que cremen com una flama en un incendi

agonia que m’envaeix com una tempesta de caos

esperança que fuig com la brisa d’una onada de mar

 

Eres la llum que il·lumina els meus dies

la tranquil·litat que inundava el meu cos,

l’energia que m’animava a seguir dia rere dia,

l’única persona que algun sentiment em transmetia

 

Ara, sola i perduda, em trobo enmig d’un desert,

indefensa contra la seva foscor

que cautelosa i mortífera, s’abalança sobre mi

i s’apodera del meu cor, sense cap mena d’escrúpol

 

De sobte, un deix de llum enmig de l’obscuritat

i recordo que vas ser tu el que em va fer tornar a néixer

Seremos felices

Laia Isart

Te sigo hasta donde paras

sin motivo aparente,

necesito detenerte

antes que sea tarde.

 

Se lo que quieres hacer

pero ésa no es la respuesta,

si no nos quieren de esta manera

no tenemos nada que esconder.

 

No tienes que luchar una batalla

para demostrar nada

yo soy feliz contigo a mi lado,

mientras nos bañamos en el lago.

 

Nuestro pasado era feliz

hasta que ellos lo descubrieron,

podemos seguir así

o podemos dejar de ser prisioneros

de unas personas a las que

no conocemos.

Pájaros

Claudia Di Stefano

La poesía creó una casa en mi mente.

Construyéndose palabra a palabra.

 

Se siente un hogar en días grises.

Pero puede derrumbarse si llueve demasiado.

 

Hay pájaros volando alrededor.

Cantando si yo sonrío.

Picoteando la puerta en mi ausencia.

 

El jardín florece en otoño,

Cuando las hojas caen y

los fantasmas salen de sus jaulas.

 

Tus brazos solían ser mi refugio.

Ahora me siento atada al papel.

Enloqueciendo mis sentimientos a cada verso.

Poema

Josep Maria Garriga

Si he de triar

et vull ben lluny 

-cos que s’esmuny

enlloc i arreu.

I el temps s’ajeu,

reposa el mot

(proper i distant

fred i calent 

a dins la ment)

per deformar

la teva imatge,

fer-te irreal,

un pur miratge,

ser un i etern

fer-te ser un mite

que viu en tots

i a tots evita.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *